La croqueta: el tresor de la cuina catalana i els seus secrets

Hola! Com va tot? Avui m'ha agafat una gana de les bones i no podia pensar en cap altra cosa que no fos una bona croqueta. Si ho penses bé, no estem parlant només d'una mica de beixamel arrebossada; parlem d'una institució nacional, d'un termòmetre infal·lible per saber si un bar val la pena o si és millor demanar el compte i marxar.

La croqueta és, probablement, el millor invent de la cuina d'aprofitament. A casa nostra, la cultura de la croqueta va lligada a la paciència de les àvies, al xup-xup del diumenge i a la capacitat màgica de transformar les sobres del rostit o de l'escudella i carn d'olla en un mos celestial.

L'origen d'un mos irresistible

Encara que ens agradi sentir-la com a molt nostra, la paraula ve del francès croquer (cruixir). Però siguem honestos: els francesos potser van inventar el concepte, però nosaltres li hem donat l'ànima. Mentre que en altres països la croqueta pot ser una massa compacta de patata, a la cuina catalana la reina absoluta és la beixamel.

Una bona beixamel ha de ser cremosa, gairebé al límit de ser impossible de manipular, però amb la consistència justa per no desfer-se al primer mos. És un equilibri precari, una mena d'arquitectura gastronòmica que només s'aconsegueix amb molta llet, mantega (o oli d'oliva de la setrillera de tota la vida) i, sobretot, molta mà esquerra.

La croqueta de bar: el ritual de les tapes

Si vas de tapes per qualsevol poble o ciutat de Catalunya, la prova del cotó sempre és la croqueta. Hi ha qui diu que si un bar serveix unes croquetes casolanes de veritat, la resta de la carta serà un èxit segur. És el nostre orgull particular.

En el món de les tapes, hem passat de la clàssica de pernil o de pollastre a autèntiques filigranes: de bolets, de bacallà, de formatge blau o fins i tot de calçots. Però al final, la que ens roba el cor és aquella que ens recorda a casa. Aquella que, quan arriba a taula, genera un silenci sepulcral mentre tothom calcula quantes en toquen per cap.

Per què ens agrada tant el "moment croqueta"?

Menjar-se una croqueta és un acte social. És el preludi d'un bon dinar, acompanyat d'un sifó ben fresquet o d'una canya ben tirada. Té una part de nostàlgia emocional; ens connecta amb la infantesa, quan ajudàvem a arrebossar-les amb les mans brutes de farina i ou.

A més, la croqueta és democràtica. Agrada al nen més llepafils i al gourmet més exigent. És el nexe d'unió a qualsevol taula familiar.

El secret de l'arrebossat perfecte

No tot és l'interior. El contrast entre el cruixent exterior i la cremositat interior és el que ens fa tancar els ulls de plaer. Un bon pa ratllat (millor si és d'autèntic pa de pagès assecat i triturat) i un oli ben calent són les claus. Si l'oli no està a la temperatura adequada, la croqueta s'impregna de greix i perd tota la gràcia. I si es trenca a la paella? Doncs bé, em sua la figa, me la menjaré igualment amb una cullera si cal!

La croqueta com a filosofia de vida

A "Tot Queda en Família" sabem que hi ha moments que defineixen la nostra cultura, i el moment de l'última croqueta de la safata n'és un dels grans. Aquells segons de cortesia on ningú gosa agafar-la, però tothom la desitja amb l'ànima. És una barreja d'educació catalana i instint de supervivència.

Perquè al final, com diem sovint, al pot petit hi ha la bona confitura, i en una petita croqueta hi cap tota la història de la nostra gastronomia. És un regal que ens fem a nosaltres mateixos cada vegada que visitem el nostre bar de confiança.

Samarreta amb Croqueta

Són dos segons de silenci, una mirada i el pensament col·lectiu: “L’última és meva.” Aquesta samarreta és per als autèntics amants d'aquest tresor de la nostra cuina.

En definitiva, parlar de croquetes és parlar de nosaltres. De la nostra capacitat per aprofitar-ho tot, de la nostra passió per seure al voltant d'una taula i de l'alegria de compartir les coses petites. Així que, la propera vegada que vagis al bar, demana una ració de les bones i gaudeix, que la vida són dues croquetes i una ja ens l'hem menjat!