La xiruca: història i mite de la bota de muntanya catalana
Descobreix la història de la xiruca, la bota de muntanya que va marcar generacions de catalans. Del Pallars al cim, un símbol de la nostra identitat.
Hola! Com va tot? Avui m'ha agafat una mica de nostàlgia i volia parlar-te d'un d'aquells objectes que, sense saber ben bé com, han acabat formant part de l'ADN de casa nostra. Si t'agrada caminar o si de petit et van portar d'excursió amb l'esplai o el cau, segur que saps de què parlo. Efectivament, parlem de la xiruca.
No és només una bota de muntanya; és un símbol d'una època, d'una manera d'entendre el lleure i, per a molts, d'una resistència cultural silenciosa. Anar amb xiruques era (i és) tota una declaració d'intencions. Però, d'on surt aquest nom? Per què tothom a Catalunya en diu així?
L'origen d'un nom que ha fet fortuna
La història de la xiruca comença a la postguerra, concretament a Tortellà, a la Garrotxa. La família Fontfreda va començar a fabricar un calçat que combinava la sola de goma amb una lona resistent. El nom, curiosament, té un origen familiar: era el diminutiu de Mercè en gallec (Xiruca), el nom de la dona de l'Esteve Fontfreda, un dels fundadors.
Així, el que va començar com una denominació comercial va acabar convertint-se en un nom genèric. Igual que diem 'Bimbo' al pa de molde o 'Kleenex' als mocadors de paper, a Catalunya qualsevol bota de lona i sola de goma va passar a ser, oficialment, una xiruca.
Per què la xiruca va conquerir les nostres muntanyes?
A diferència de les botes de cuir pesades d'aquella època, la xiruca era lleugera, barata i, sobretot, molt patidora. Es podia mullar, s'assecava ràpidament i aguantava el que li fessis. Això la va convertir en l'aliada perfecta per a la joventut catalana que redescobria el país a través de l'excursionisme durant els anys 60 i 70.
En un context on la llibertat escassejava, pujar a la muntanya amb unes botes ben cordades era una forma d'evasió i de construcció d'identitat. No és estrany que molts moviments socials i culturals de l'època anessin calçats amb aquestes peces de lona. De fet, en la cultura popular, el terme 'xirucaire' encara s'utilitza per definir algú molt aficionat a la muntanya i, per extensió, a la cultura catalana més genuïna.
La xiruca a la taula i a la vida quotidiana
L'excursionisme a Catalunya sempre ha anat lligat a la gastronomia. No hi ha cim sense un bon esmorzar de forquilla o un entrepà compartit. En aquelles sortides, les xiruques compartien protagonisme amb altres estris clàssics. Després de la caminada, en arribar al refugi o a la masia, mai no faltava l'autèntic pa de pagès amb un bon raig d'oli servit des de la setrillera, elements que conformen el nostre paisatge quotidià.
Aquesta connexió amb la terra és el que fa que encara avui, quan veiem unes xiruques, ens vingui al cap l'olor de pi i de romaní. És el valor del que és autèntic, del que està ben fet i perdura en el temps, com diu la dita: al pot petit hi ha la bona confitura.
De la muntanya a la moda amb identitat
Avui dia, la tecnologia ha evolucionat i tenim botes de materials espacials, però la xiruca manté el seu lloc en el nostre imaginari col·lectiu. Ja no és només una eina per no relliscar a la tartera, sinó un símbol de pertinença. Ens agrada recordar d'on venim, i per això reivindiquem aquests objectes que han definit la nostra història recent.
A Tot Queda en Família ens agrada precisament això: agafar aquests elements que ens fan somriure i donar-los una vida nova. Perquè portar una imatge d'unes xiruques al pit és una manera de dir que estem orgullosos de les nostres arrels, de les nostres caminades i de la nostra manera de veure el món.
Si ets d'aquells que encara guarda un parell de xiruques velles al fons de l'armari per 'si de cas', saps perfectament de què parlo. Són dures, potser no són les més boniques del món, però són nostres i ens han portat molt lluny.
Qui no n’ha tingut, d’unes xiruques? Dures, lletges i incombustibles. Aquesta samarreta és el nostre homenatge a l'excursionisme de tota la vida.
Conclusió
En definitiva, la xiruca és molt més que calçat. Representa l'esforç, la natura i l'esperit col·lectiu de Catalunya. Tant si les portes per anar a fer el Matagalls com si prefereixes portar-les brodades en una samarreta mentre fas el vermut, el que realment importa és l'esperit que representen. Així que, ja ho saps, corda't bé les botes i segueix fent camí, que el país és ben bonic de veure!