La Xiruca: Història i llegenda del calçat de muntanya català
Descobreix l'origen de la xiruca, la bota de muntanya que va marcar generacions de catalans. Història, cultura i tradició excursionista en un sol clic.
Ep, com va tot? Si ets dels que quan arriba el cap de setmana ja està mirant el temps i preparant la motxilla, segur que la paraula xiruca et desperta alguna cosa per dins. No estem parlant només d'unes botes de muntanya qualsevol; parlem d'un autèntic símbol de la nostra terra, d'aquelles botes que han trepitjat des del Pedraforca fins a la Pica d'Estats, passant per centenars de rutes de l'escoltisme català.
En aquest article volem retre homenatge a aquest calçat emblemàtic, entendre d'on ve i per què, malgrat l'avenç de la tecnologia, continuen sent un referent de la nostra identitat.
L'origen d'un nom que ha fet història
Curiosament, el nom "Xiruca" no neix d'un terme tècnic ni d'una paraula antiga de muntanyenc. L'origen el trobem en una dona: Mercè Soriano, a qui tothom anomenava carinyosament "Xiruca" (una variant de Mercè en gallec). El seu marit, l'Esteve Fontfreda, va ser qui va fundar la fàbrica a la Garrotxa cap als anys 40 i 50.
En un context de postguerra, on els materials escassejaven, van idear unes botes fetes amb lona i una sola de goma vulcanitzada. Eren dures, sí, però també increïblement resistents i econòmiques. El que va començar com una solució pràctica per als treballadors del camp, aviat es va convertir en l'uniforme oficial de l'excursionisme català.
Molt més que unes botes de muntanya
Durant els anys 60 i 70, portar unes xiruques era gairebé una declaració d'intencions. Era l'època del despertar de la consciència nacional i del lleure compartit. Les xiruques ens portaven a Montserrat, als Pirineus i a les trobades de joves que volien canviar el món.
Com passa amb el pa de pagès, la xiruca forma part d'aquell ventall de coses que ens fan sentir de casa. No importa si ets un expert alpinista o si ets una mica llepafils a l'hora de triar el material; tothom reconeix el disseny clàssic d'aquestes botes.
Per què ens agraden tant les xiruques?
- La resistència: Podien durar anys. De fet, molts recordem haver heretat les xiruques d'un germà gran o d'un cosí.
- La senzillesa: No necessitaven grans manteniments. Una mica d'aigua per treure el fang i llestos.
- La identitat: Identificaven un col·lectiu que estimava la natura i la llengua.
Aquesta passió per la muntanya sovint anava acompanyada de moments de descans on no faltava una bona escudella i carn d'olla al refugi o una xerrada al voltant d'un porró d'oli amanit amb una bona setrillera.
L'excursionisme com a filosofia de vida
Anar a la muntanya a Catalunya mai ha estat només fer esport. Ha estat una manera d'entendre el paisatge i de respectar l'entorn. L'excursionisme ens ha ensenyat valors com l'esforç, la solidaritat i la paciència. I les xiruques han estat les nostres companyes de viatge en tot aquest procés.
Avui dia, el mercat està ple de botes amb Gore-Tex, soles vibràm i materials espacials. Però la xiruca ha sabut adaptar-se sense perdre la seva essència. Encara hi ha molta gent que prefereix el tacte de la pell o la lona i aquella sensació de portar un tros d'història als peus.
Si et consideres un amant de les tradicions, segurament també t'encantarà recordar altres clàssics de les nostres taules, com l'estona del vermut on mai falta la història del sifó o el plaer d'un bon batut de xocolata després d'una caminada.
El llegat que perdura
A "Tot Queda en Família" ens agrada reivindicar aquests icones que ens defineixen. Perquè ser català també és recordar l'olor de la bota mullada després de creuar un rierol o la marca del mitjó després d'una jornada intensa sota el sol. Hi ha qui diu que si tens sort, trobaràs el camí a la primera, però com diem aquí, alguns sembla que hagin nascut amb una flor al cul i no es cansen mai.
I si la pujada es fa dura o algú es queixa massa, ja saps quina és la millor actitud: aplicar una mica de saviesa popular i que et pugi la figa, perquè el més important és arribar al cim i gaudir de les vistes.
Al cap i a la fi, com diu el refrany, al pot petit hi ha la bona confitura, i de vegades els detalls més petits i senzills —com unes velles botes de muntanya— són els que millor guarden els nostres records.
Un homenatge a les nostres caminades
Per a tots aquells que sentiu nostàlgia de les rutes amb el cau o de les sortides familiars de diumenge, hem volgut plasmar aquest sentiment en el nostre teixit. Perquè les xiruques són, sens dubte, un dels millors regals per a catalans amb consciència històrica.
Qui no n’ha tingut, d’unes xiruques? Dures, lletges i incombustibles. Han vist més muntanyes que l’I i ara les pots portar brodades ben a prop del cor.
Conclusió
En definitiva, parlar de la xiruca és parlar de nosaltres. És recordar d'on venim per saber cap on anem, ja sigui per un sender ben marcat o obrint camí per la tartera. Així que la pròxima vegada que et calcis les teves botes de muntanya, recorda que no només estàs caminant: estàs seguint els passos de milers de persones que, abans que tu, van estimar aquests paisatges amb el mateix calçat.
Ens veiem pels camins!