Els macarrons: el secret de la felicitat a la cuina catalana

La màgia dels macarrons a la catalana

Si ens haguéssim de posar d'acord per triar un plat que ens defineixi a tots, des del més petit fins al més gran de la casa, segurament guanyarien els macarrons. Però no parlem de qualsevol pasta bullida amb una mica de tomàquet de pot; parlem d'aquells macarrons que fan olor de diumenge, de sofregit fet amb paciència i de sobretaula llarga.

A Catalunya, la relació amb la pasta és especial. A diferència d'Itàlia, on la pasta sol ser al dente, aquí ens agrada que el macarró hagi absorbit bé tot el suc del rostit. És, sense cap dubte, el pilar de la nostra cuina casolana, un plat que passa de generació en generació i que, curiosament, tothom assegura que els de casa seva són els millors del món.

El ritual del sofregit: l'ànima del plat

El secret d'uns bons macarrons no està en la marca de la pasta, sinó en el temps que li dediques al sofregit. Com deia la cançó, les coses bones es fan esperar. Un bon sofregit català necessita ceba picada ben fina, que es vagi caramel·litzant a foc lent fins que quedi gairebé fosca, però sense cremar-se. Després hi afegim el tomàquet ratllat i deixem que l'aigua s'evapore fins que quedi una confitura espessa.

Aquesta paciència és la mateixa que trobem en altres joies de la nostra gastronomia, com quan parlem de l'autèntic pa de pagès, que necessita el seu temps de repòs per ser perfecte. Si ets dels que no té paciència a la cuina, potser et diran que ets una mica llepafils, però amb els macarrons no s'hi val a badar.

Per què a cada casa són diferents?

El que fa que els macarrons siguin tan nostres és la varietat. Hi ha qui hi posa carn picada de porc i vedella, qui hi afegeix una mica de fetge de pollastre per donar-li profunditat, o qui aprofita les restes del rostit —la versió més autèntica i sostenible de la nostra història—.

I no ens oblidem del formatge! El gratinat és sagrat. Aquella crosta cruixent que es forma al forn és el motiu de moltes disputes familiars per veure qui es queda amb la cantonada de la safata. És un moment tan intens com el de triar qui serveix el vi amb la setrillera o qui s'encarrega de portar el sifó a taula.

Els macarrons de l'àvia: un mite imbatible

Siguem sincers: pots anar al millor restaurant amb estrella Michelin, però mai superaran els macarrons de la teva àvia. Per què? Perquè l'ingredient secret no és la nou moscada ni el raig de conyac, sinó l'amor i la memòria. Menjar macarrons és tornar a la infantesa, a les festes majors i a les celebracions on l'escudella i carn d'olla i la pasta eren els reis.

A vegades, fins i tot en les millors famílies, sorgeix el debat de qui és el millor cuiner de la saga. Hi ha qui té una autèntica flor al cul i tot li surt bé a la primera, i d'altres que s'hi han de barallar hores.

Una tradició que es porta a la pell

Aquesta passió pels macarrons és tan gran que ha traspassat els fogons. Perquè, al cap i a la fi, ser català és també defensar a capa i espasa que la teva recepta familiar és la guanyadora de qualsevol concurs imaginari.

Samarreta “Macarrons de Concurs” de Pau Gómez

Aquesta samarreta és l'homenatge definitiu a l'orgull culinari de cada casa. Perquè tots sabem que, encara que ningú ho hagi organitzat oficialment, a la teva família s'està celebrant un concurs de macarrons des de fa trenta anys.

Conclusió

En definitiva, els macarrons són molt més que pasta. Són identitat, són llar i són la prova que les coses fetes amb calma i amb carinyo són les que realment perduren. Així que la pròxima vegada que tinguis un plat de macarrons davant, gaudeix-ne com si fos la primera vegada, i si algú et diu que els de la seva mare són millors, tu somriu i pensa que al pot petit hi ha la bona confitura, però en una bona cassola de macarrons hi cap tota la felicitat del món.