Qui s'afaita? Història d'una expressió catalana molt nostra
Descobreix el significat i l'origen de la dita 'Qui s'afaita?'. Una expressió plena d'ironia que defineix la cultura i la tradició catalana a taula.
Ep, família! Com va tot? Avui m'ha vingut al cap una d'aquelles frases que formen part del nostre ADN, d'aquelles que s'hereten de generació en generació sense que ningú ens les hagi d'explicar formalment. Parlo del famós "Qui s'afaita?". Si has crescut en una casa on els diumenges es fan sagrats al voltant d'una taula parada, segur que l'has sentida més d'una vegada.
No és només una pregunta retòrica; és gairebé un ritual. Però, d'on ve aquesta mania d'anomenar l'acte d'afaitar quan estem a punt de clavar la dent a uns canelons o a una bona carn d'olla? Som-hi, que avui xerrem d'aquesta dita tan genuïna i de com la tradició ens defineix fins i tot en els detalls més petits.
El significat real de la dita "Qui s'afaita?"
Anem a pams. Per a qui no estigui familiaritzat amb el context, la frase completa sol ser: "Qui s'afaita? El qui té barba!". S'utilitza principalment en dues situacions molt concretes. La primera, i la més clàssica, és quan algú a taula es mostra impacient o comença a remenar els plats abans d'hora. És una manera subtil (o no tant) de dir: "Escolta, que aquí manen les formes i el respecte per qui ha cuinat".
La segona accepció, potser la més profunda, té a veure amb la responsabilitat. Quan hi ha una feina a fer o una situació compromesa, "qui s'afaita" és qui ha de carregar amb els neulers. És una forma irònica de recordar que cadascú ha de fer el que li toca. A Catalunya som molt de fer la feina ben feta, però també de posar els punts sobre les is amb un somriure murri.
L'origen d'una expressió amb molta barba
L'acte de l'afaitar històricament ha estat un moment de cura personal, de preparació per a les grans ocasions. Antigament, anar a cal barber no era només per estètica, sinó un acte social. Es deia que qui tenia barba era qui necessitava el servei, una obvietat que la frase aprofita per remarcar que les coses són com són i no cal donar-hi més voltes.
En la cultura popular, ens agrada molt utilitzar aquest tipus de frases fetes que semblen no dir res però que ho diuen tot. És el mateix que passa quan algú actua de manera massa selectiva amb el menjar, que ràpidament el titllem de llepafils per marcar el terreny. La nostra llengua és rica en aquestes pulles afectuoses que mantenen l'ordre familiar.
La taula: el temple de la tradició catalana
Si t'hi fixes, la majoria d'aquestes expressions surten durant els àpats. Per què? Doncs perquè per a nosaltres, menjar no és només alimentar-se. És el moment on compartim moments irrepetibles, on l'olor d'una bona escudella i carn d'olla ens transporta a la infantesa.
Quan l'àvia arriba amb la plata de canelons fumejant, el silenci es fa a la sala. És en aquest instant de màxima expectació quan, si algú gosa trencar el protocol, salta el famós "Qui s'afaita?". És una crida a l'ordre des de l'estima. Ens recorda que som un col·lectiu, una família que respecta uns temps i unes maneres de fer.
Aquesta tradició de la sobretaula és el que realment ens uneix. Des de sucar un bon pa de pagès amb oli i sal fins a acabar amb un cafè i unes gotes de conyac. Són aquests detalls els que fan que ser d'aquí tingui un sentit especial.
Per què ens agrada tant reivindicar aquestes frases?
En un món cada cop més globalitzat, on sembla que tothom vesteix igual i parla igual, recuperar el "Qui s'afaita?" és un acte de resistència cultural. No es tracta de ser tancats, sinó de no perdre el nord. Ens agrada la nostra identitat, ens agrada el nostre humor i ens agrada portar-lo amb orgull.
De vegades, quan les coses es posen difícils o algú intenta complicar-nos la vida sense motiu, també podríem dir que ens sua la figa, però el "Qui s'afaita" té un punt més elegant, més de sornegueria de poble que ens encanta. És la certesa que, al final, cadascú ha de respondre pels seus actes.
El valor de les petites coses
A vegades pensem que la cultura són els grans monuments o la literatura clàssica, però la veritat és que la cultura és viva en la manera com ens parlem. Com deia la dita, al pot petit hi ha la bona confitura, i en aquestes petites frases de tres paraules hi ha tancada tota una filosofia de vida catalana: sentit comú, ironia i un punt de disciplina familiar.
Així que, la pròxima vegada que estiguis a punt de saltar-te un torn o vegis algú que vol passar per davant dels altres, ja saps què li has de dir. Amb un mig somriure i la mirada fixa, deixa anar la pregunta. T'asseguro que qui tingui barba, sabrà perfectament què ha de fer.
I tu, ets dels que encara fan servir aquestes frases a casa? O ets dels que tenen una flor al cul i sempre se surten amb la seva sense que ningú els digui res? Sigui com sigui, mantenir viu el nostre vocabulari és el millor regal que podem fer a la nostra terra.
L’àvia arriba amb la plata de canelons, l’olor ho inunda tot, tothom calla… i ella deixa anar la frase que posa a tothom al seu lloc. Una samarreta brodada amb tot el sentiment de la nostra sobretaula.
Conclusió
En definitiva, parlar de "qui s'afaita" és parlar de nosaltres. És recordar aquells dinars infinits, aquelles converses que s'allarguen amb el sifó sobre la taula i el riure de fons. No perdem mai aquestes ganes de reivindicar qui som, amb humor i amb el cap ben alt. Perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Qui s'afaita? Doncs el qui té barba, i nosaltres en tenim molta, de ganes de seguir fent poble.